Fue una de las cosas que más me cautivó desde mi llegada a Valencia.
Hasta que no pasé por la Iglesia del Patriarca, joya Renacentista, para saciar mi curiosidad, no desfallecí en el intento.
Todo esto por haber llegado a mis manos un ejemplar, en "llengua valenciana", de dicha leyenda que fue el verdadero pistoletazo de partida para mi investigación personal.
Cuando llegué allí y vi un cocodrilo, o similar, disecado, colgado de la pared, mi sorpresa fue mayúscula.
Paso a reproducir la versión que sirvió de móvil para mis indagaciones.
EL DRAGO DEL PATRIARCA
Arrimeu-vos a la taula,
que ara volguera contar
una d`aquelles llegendes
que solien recordar
els “agüelos” als netets
junt al rogle familiar,
mentres cruixia la llenya
cremada al foc de la llar.
Dicen… que en temps molt anties
un drago fenomenal
feu son cau en lo riu Turia
entre les canyes i el fanc.
Aquella bestia era immensa:
de l`u a l`atre costat
mediria els bons cinc metros,
i mes de dotze de llarc.
Per culpa dàquell drago
s`ompli de dol la Ciutat
puix menjava a destruia
lo que trobava al passar:
arros, taronges i chufes,
gallinas, conills, pardals;
i encara mes, devorava
corders, homens i cavalls,
acañant-los al descuit
per l`horta, terme i raval
els llauradors no podien
eixir al camp a llaurar:
als ramaders impedia
pasturar els seus ramats.
S`afonaven les barraques,
alqueries i casals;
les sequies quedaven buides,
buits estaven els corrals,
sense figues les Figueres,
sense raïms els parrals…
Els chiquets, tancats en casa.
Els portalons, ferrallats.
Les dones, resant rosaris.
Els homens, acollonats,
en les mans al cap de rabia
impotents front al gran mal.
Ninguna canço alegrava
les barriades de Quart,
Ni per Russafa o Mislata,
la Zaidia o Campanar.
¡Per tot arreu la miseria,
la malaltia i la fam!
¡Valencia no era Valencia!
Era una clamor de planys
Al vore tanta desgracia,
danys al camp i mortandad,
el Regidor de la Vila,
els Consellers i Jurats
proclamaren varies crides
en trompetes i timbals
prometent escuts i premis
per al païsa o el soltat
que matara a aquell drago
que asolaba la Ciutat.
A munto se`n presentaren
muntant alts i forts cavalls,
ben armats de plom i ferro,
puntal i espasa tallant.
Pero, tan pronte lluitaven
en tan terrible animal,
ell els guanyava i matava
fent-los pols sense pietat
i els arrastrava a son cau
entre les canyes i el fanc.
I aixina el temps es passava
sense poder-se trobar
forma per a que el drago
fugira o fora tombat.
Pero un dia, un home pres
–que diuen que era un malvat
i que estava dins les Torres
per a ser ajusticiat-
demanà audiencia a l`Alcalde
i aixi li pogue parlar:
“Esta nit, a mija nit,
-i no estava ensomiant-
se m`aparegue la Verge
tota vestida de blanc,
de mil estreles voltada,
dient-me la veritat
de ma vida miserable,
destroçada pels pecats.
Ella em promete ajudar-me
si yo volia canviar,
parlant-me d`esta ocasio
de porgar-me dels meus mals.
Yo, si vostes em prometem
donar-me la llibertat,
lluitare contra el drago
donant-li la mort final.
No demane escuts ni premis,
vullc tan sols ma llibertat
per a fer vida de frare
en ma vida terrenal
i porgar les meues culpes
en la Verge confiant…”
en escoltar-ho, l`Alcalde,
el Regidor i els Jurats
feren Consell, prometent-li
que, en lliurar a la Ciutat
del sanguinari drago,
quedaria en llibertat.
I el desgraciat, agrait,
agenollant-se a resar,
als quatre vents de Valenca
dia en ggran veu i pietat:
“¡Mare de Deu! ¡Mare meua!
¡Mare dels Desamparats!
Crent-vos Reina del Cel
doneu-li força al meu braç
per a matar al drago
i a Vlencia lliberar…
I si guanye en esta lluita
i alcance la llibertat,
vos promet vestir-me l`hàbit
i de frare profesar
al Monasteri del Puig
llunt del mon i del pecat…”
Es senyà, havent dit aixo
i escomença a demanar
trossos de vidre i d`espills
acabats de fabricar,
fent-se en ells una armadura
plena d`objectes brillants,
ben lluents i ben bronyits
que encegaven en mirar.
Tambe es trià un foro rossi
i el deixà tot equipat
en gualdrpes refulgents
de la gropa fins al cap.
Despres, prengue un cobertor,
tapant-se cos i cavall,
i agarrant una espasa
de la millor calitat,
molt s`encomanà a la Verge
diponent-se a batallar.
Manà que obraren les portes
de les Torres dels Serrans
i que feresn bon soroll
a colps de ferro i timbals,
i Aixa obligar al drago
se n`ixquera de sal lar.
¡Si que feren bon soroll!...
No era migdia tocat
quan s`oi un gran tremoli
prop de les Torres de Quart
i s`aparegué el drago
tirant flames pels costats;
el cos, embrutat de fem;
la boca, chorrant.li sanc;
els ulls, rojos i enfurits,
i uns brams que reyen fredat
(Com. era pel mes d`agost
brillava el sol en lo alt
en tota l`incandescència
del fort estiu valencià…)
La fera s`aproximava,
la coa com. un ventall,
llançant a un costat i a l`atre
bromera d`entre els quixals.
¡Era cosa de vore!
L`animalot avançant
i el pres damunt del rossi
en l`espasa i ben plantat
aguardant-lo front al sol
en a manta tot tapat…
Quan el drado estava prop,
el cavaller va deixar
caure el mant. ¡Com. relluiren
l`armadura i el cavall,
multiplicats per la llum
que venia des de dalt!...
Les prenetrants flamerades
dels espills i dels cristalls
es clavaren dins dels ulls
de la fera endimoniada
que boja envestia a l`aire,
al seu enemic buscant.
El drago s`atropellava
llançant arpades brutals,
volent tombar al ginet
i tirant-li a mossegar;
pero l`home es regirava,
damunt sempre del cavavll
i sempre de cara al sol.
encejant-lo a voluntad
en la lluentor dels vidres
i el flamejar dels cristalls.
La lluita durava una hora.
El dargo estava cansat.
El pres, astut i valent,
se li n`entrava per baix,
ferint-lo foro en les cames.
En el cos i costellars.
En una de les ferides
alçà el drago el cap bramant
i, aprofitant el ginet
la gran oportunitat,
pogué pegar-li al drago
un colp tan ben encertat
que el coll li tallà en redò
tombant-li per terra el cap.
De seguit el vencedor,
baixant prest del cavall,
li obri a espasades la pancha
per a on ixque tanta sanc
que rescolà per la Ronda
fins al Carrer de la Mar.
La gent que damunt dels murs
aguaitaven el combat
pegaren bots d´alegria
quan el drago fon tombat
i aplaudien i es rien.
¡Tot era goig i cantars!...
Del Micalete les campanes
i les de la Catedral
donant-li gracies a Deu
començaren a tocar.
Ixqueren tots fora murs
cap a l`horta i cap al pla:
els chiquets, a tirar pedres;
els llauradors, a llaurar;
a replegar flors, les dones;
els ramats, a pasturar,
i Valencia prengue el ritme
de sa vida habitual.
Dies despres en gran festa
els Jurats de la Ciutat,
fent honor a sa paraula.
Al valent pres van lliurar
i aquell, mantenint la seua,
es retirà a professar
com a frare mercedari
llunt del mon i la Ciutat…
Ara aquell drago es pot vore
–ben ferrat i ben penjat-
en l`Iglesia del Patriarca
front a i`Universitat,
i alli quedará en memoria
d`este fet tan singular.
I aço nos diu la llegenda
del drago monumental
que atemorisà a Valencia
i del que es pogue lliurar
per un valencià valent
que a sa Verge s`aclamà.
